Alerta Primària

El proper mes de març es commemorarà el 30è aniversari de l’aprovació de la reforma d’atenció primària de salut a Catalunya. El 21 de març de 1985, el Govern de la Generalitat va articular la norma que va reformar el primer nivell assistencial català. Poc a poc, s’ha anat desplegant territorialment un sistema d’atenció integral, biopsicosocial, de proximitat, per fer front a totes les necessitats bàsiques de la població assignada, des de la prevenció i la promoció de la salut fins a la rehabilitació, integrant i coordinant tot el personal d’atenció primària, incloent cures d’infermeria, assistència mèdica i odontològica.

Transcorregudes aquestes tres dècades, en les quals canvis de tot ordre (socioeconòmics, tecnològics, demogràfics, etc.) han transformat la societat catalana i les seves necessitats assistencials, la Fundació Metges de Metges de Catalunya (MC) ha proposat a la comunitat mèdica i facultativa una ‘parada tècnica’ per analitzar, des de la perspectiva professional, la situació de l’atenció primera i proposar les millores que han de permetre resoldre els dèficits i afrontar el reptes de futur del nucli del nostre sistema sanitari.

Amb aquest objectiu analític, el "Simpòsium de Facultatius d’Atenció Primària a 30 anys de la reforma", celebrat el passat 12 de febrer al Col·legi Oficial d’Odontòlegs i Estomatòlegs de Catalunya (COEC), ha aplegat per primera vegada els principals especialistes mèdics dels equips d’atenció primària. Més de 150 facultatius, entre els quals metges de família, pediatres i odontòlegs, han participat, en una jornada de primer nivell, que ha comptat amb ponents de reconegut prestigi com Amando Martín Zurro, professor associat del Departament de Medicina de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) i autor de l’obra ‘Atención Primaria’, autèntica referència en llengua espanyola de l’atenció primària i la medicina de família; personalitats destacades del sector com Joan Gené, professor associat del Departament de Salut Pública de la Universitat de Barcelona (UB) i exdirector de la Divisió d’Atenció Primària de l’Institut Català de la Salut (ICS), així com els màxims representants de les societats científiques vinculades amb l’atenció primària catalana. I per la vessant política, el secretari de Participació Social i Local en Salut del Departament de Salut, Francesc Sancho, que va cloure l’acte destacant el rigor de la radiografia i la qualitat del diagnòstic efectuat per les 13 ponències que es van presentar durant l’acte.

Malauradament, els problemes no són nous ni desconeguts per la majoria de professionals mèdics d’AP. La crisi econòmica i la seva resposta política -l’aprimament dels serveis públics i de la despesa social- els han agreujat fins a l’extrem de deixar el primer nivell assistencial en estat d’agonia.

El primer d’aquests problemes és l’infrafinançament crònic que pateix l’AP catalana. Paradoxalment, s’inverteix menys ara que l’any 1985, abans de la reforma. Aleshores, l’atenció primària era la segona partida de la sanitat pública, just després de l’atenció hospitalària. Ara és la tercera partida en despesa, després del pressupost destinat a la farmàcia ambulatòria. En els millors comptes de Salut de la història (2010), l’AP va reportar un màxim del 18,4% de despesa, mentre que l’any 2015 el pressupost per al primer nivell representa el 17,5% de la despesa.

Durant el discurs inaugural del Simpòsium, Martín Zurro, de manera molt encertada, va demanar que l'AP passi de ser una prioritat declarativa a una prioritat operativa, introduint canvis tangibles en organització i recursos. És a dir, avançar cap a la millora pressupostària real.

El prefix infra- torna a aparèixer en el segon problema orgànic de l’AP, la infradotació humana. En quatre anys de retallades, segons dades del Pla d’ordenació de recursos humans de l’ICS, Primària ha perdut més de 1.000 facultatius i els substituts (eventuals i interins) gairebé han desaparegut dels CAP.

Com a conseqüència, més pressió assistencial i més sobrecàrrega laboral que, indefectiblement, afecta el rendiment professional i provoca una notable insatisfacció que es tradueix en una sensació generalitzada de maltractament per part de l’Administració i les empreses de Salut. En aquest sentit, la major part de les enquestes de satisfacció laboral presenten uns resultats negatius i els índex de burnout entre els facultatius d’AP són preocupants en tots els estudis publicats. Una enquesta elaborada pel Diario Médico l’any passat conclou que el 94,42% dels metges enquestats (500 de tot l’Estat) considera que l’AP està maltractada, ja que l’Administració aplica una visió hospitalocentrista del sistema sanitari en el repartiment de recursos assistencials.

El pessimisme i la desmotivació arriba també a les noves generacions de metges. Les places de l’especialitat de Medicina Familiar i Comunitària (MFiC) són, des de fa anys, les menys sol·licitades i les últimes que queden per escollir. En el MIR 2014, la primera plaça de MFiC en ocupar-se va ser la número 80. I els residents que escullen l’especialitat, un cop l’acaben, són els que més emigren a altres països, seguits dels pediatres i els anestesistes.

La situació és preocupant però no irreversible. El primer pas és, com en qualsevol patologia, reconèixer el problema i posar-hi solucions. En aquest cas la solució passa per incrementar els pressupostos destinats al primer nivell assistencial, tant la despesa per càpita en salut pública com en el percentatge del pressupost sanitari dedicat a l’AP.

El següent pas és restaurar la plantilla de metges de capçalera, pediatres i odontòlegs (només s’ha cobert la meitat de les places de dentista projectades l’any 1985) i tornar a les ràtios òptimes de 1.500 pacients per metge de família i 1.200 per pediatra.

Aturar la sensació de maltractament laboral i professional que perceben els facultatius i establir fórmules de participació directa dels professionals a la gestió de l’AP per recuperar la motivació i la il·lusió també es troben en l’agenda de deures de l’Administració de cara a una nova reforma que situï definitivament l’atenció primària a l’epicentre del sistema.