La recuperació obligada

dc., 30 octubre 2013 - 13:18

Des de fa algunes setmanes el govern espanyol i els seus altaveus mediàtics estan construint i difonent el relat de la finalització de la crisi i de la recuperació econòmica. L’optimisme, allò que alguns anomenen ‘brots verds’, sembla més un intent d’imposar la idea de la recuperació per mitjà d’una campanya de màrqueting que no pas la conseqüència de signes objectius de millora. Els indicadors, especialment l’atur, no permeten fer afirmacions grandiloqüents. Per ara el cava haurà de continuar a la nevera i res no apunta que hagi de sortir d’allà a curt o a mig termini.

Tampoc resulten creïbles les declaracions (administrativament més properes) que asseguren que no hi haurà més retallades i que entrem en un període d’“estabilització de la despesa social”. A Catalunya sabem que el 2014 els treballadors públics continuaran perdent una paga extra i es mantindrà la supressió del 50% del sou variable. També coneixem que el Govern prepara un paquet de mesures que s’inclouran en la Llei d’acompanyament dels pressupostos de 2014 i que suposaran, a la pràctica, una nova reducció salarial en el sector sanitari. A més, el pla de Reordenació assistencial territorial (RAT), que concentrarà la prestació de serveis en uns pocs centres, fa témer una més que provable retallada de les plantilles de metges d’hospital, que són imprescindibles per mantenir els estàndards de qualitat. Tot això mentre el Servei Català de la Salut (CatSalut) es planteja la indecència de blindar els sous dels seus directius davant les retallades perquè aquest alts càrrecs han patit un “important decrement salarial” superior al de la resta de treballadors.

Novament ens trobem amb la construcció d’un discurs (“S’han acabat les retallades”) que s’assumeix com a real a força de repetició i difusió als mitjans de comunicació, però que no resisteix ni resistirà el sedàs de l’hemeroteca.

Tot i així, arribarà el dia en què aquesta recuperació econòmica serà alguna cosa més que una declaració al Telenotícies o el titular d’un diari. I aleshores s’haurà d’exigir una altra recuperació, la dels sous i els drets retallats en una crisi que ha tingut com a objectiu l’aniquilació de la classe mitjana i de l’estat del benestar, i que ha trobat en la sanitat -històricament infrafinançada- una diana recurrent.

Serà el moment d’exigir que es recuperi el 30% del sou que han perdut en tres anys els facultatius catalans, que es recuperi el miler de metges que ha perdut el sistema comptant només l’Institut Català de la Salut (ICS), que es recuperin les condicions i les oportunitats laborals per als metges residents que es veuen abocats a emigrar per exercir la seva professió. I per descomptat, que es recuperin els recursos i les infraestructures (quiròfans, llits, urgències nocturnes...) que permeten oferir una assistència sanitària pública de qualitat. I serà el moment de recuperar una despesa sanitària per càpita digna d’un país de 7,5 milions d’habitants.

En l’exigència d’aquesta recuperació es trobarà amb fermesa reivindicativa Metges de Catalunya (MC). Perquè de la mateixa manera que “no hi ha més remei que fer retallades”, no hi haurà cap altra possibilitat que no passi per recuperar-les. La recuperació obligada.