Poema "Volia collir una flor"
Esperança Sopena

Volia collir una flor
i, de sobte, les mans no tenien tacte,
em reflectia en la transparència del riu
però no podia tocar la imatge.
Havia de seguir endavant
tot i que, en combat,
en el camp de batalla
em vaig deixar les meves mans.

Tot per a mi s' avia perdut.
Van esfondrar-se amb rapidesa
-els projectes-
que en moltes nits de desvetllaments
havia forjat en la meva joventut.

Més poc a poc
va sorgir la voluntat,
aquesta virtut tant ferma
ensenyant-me els camins
que m'obririen les portes
i que amb un dur aprenentatge
em durien altra vegada
a realitzar aquests somnis
deixant la meva ànima il·lusionada.

Vaig conèixer la meva esposa,
i una família es va formar.
Ella era la meva guia
i jo els seus ulls rellevants.
Quan a la fi del dia
rere una dura jornada,
arribava a la llar
i en els seus ulls em mirava
pensava que n'era de feliç
i quina sort tenia
per haver-la trobada.

Perquè si l'amor
va encendre un dia
la flama
que ens va unir per sempre,
la comprensió i el carinyo
ens va dar l'escalfor
per arribar a la vellesa
-guanyant el repte-
de caminar sempre junts
sense mirar enrere.