Comín 100

dv., 29 abril 2016 - 12:15

Transcorreguts els habituals “100 dies de gràcia”, és el moment de fer una primera valoració sobre l’arribada d’Antoni Comín al capdavant del Departament de Salut. El primer que cal destacar és un evident canvi de to en el discurs oficial de la conselleria. Un nou tarannà institucional que probablement respon a la personalitat del propi conseller i que, sens dubte, fa més fàcil el diàleg i la negociació. La mesura en les declaracions públiques i la voluntat d’evitar conflictes, allò que hauria de ser la norma en els càrrecs públics, sorprèn positivament per contrast directe amb l’etapa anterior.

Comín, en les seves primeres decisions respecte a la reestructuració del departament, ha volgut fer extensiu aquest tarannà conciliador en el nomenament de càrrecs i tècnics, i es percep una major predisposició a l’entesa en les diferents entitats sanitàries. Amb tot, aquest nou estil encara no ha arribat a algunes empreses públiques que incomprensiblement mantenen gestors i formes del període més infaust de la sanitat catalana des de la recuperació de les competències l’any 1980.

Més enllà de les qüestions d’estètica -importants però no determinants-, no s’han pres en aquests primers 100 dies mesures polítiques que permetin esbrinar els macroobjectius dels nous mandataris. L’única decisió de calat ha estat la no renovació dels convenis de col·laboració amb l’Hospital General de Catalunya i la Clínica del Vallès, dues empreses sanitàries privades amb ànim de lucre que fins ara assumien activitat assistencial finançada pel Servei Català de la Salut (CatSalut).

Es tracta d’una decisió que compta amb el vistiplau de tots els actors del sector i de l’opinió pública perquè és de sentit comú que no s’han de destinar recursos públics a empreses que busquen el benefici econòmic mentre les infraestructures de la sanitat pública no es troben a ple rendiment operatiu. La mesura pot afectar alguns professionals d’aquestes empreses que poden veure en risc el seu lloc de treball. En aquest sentit, per minimitzar l’impacte, l’Administració hauria de respondre amb flexibilitat incorporant aquests treballadors a la xarxa sanitària pública, ja que, a més, seran necessaris per recuperar l’activitat que es derivava als centres privats.

El projecte bandera de l’anterior mandat, l’esmicolament de l’Institut Català de la Salut (ICS) i la posterior fusió de les parts amb empreses del sector concertat, es troba aturat de portes enfora. No obstant això, determinats moviments com el trasllat del laboratori d’analítiques de l’Hospital Josep Trueta o la integració de l’ICS i l’Institut Català d’Oncologia (ICO) fan que es mantingui la sospita sobre la voluntat política de minorar la plantilla i de modificar les condicions laborals dels treballadors de l’ICS.

D’altra banda, durant aquests primers mesos de mandat, Antoni Comín ha mostrat el seu suport al col·lectiu d’infermeria, contrariat i mobilitzat contra el decret estatal de prescripció infermera. El posicionament del conseller l’ha portat fins i tot a situar-se darrere d’una pancarta en una manifestació convocada pel propi col·lectiu. A més, Comín ha manifestat la voluntat de desenvolupar un decret d’àmbit català que reguli la indicació, ús i autorització de dispensació de medicaments i productes sanitaris per part dels infermers.

L’obcecació per regular una competència clarament definida a la Llei d’ordenació de les professions sanitàries (LOPS) és preocupant. El decret estatal, aprovat l'octubre de 2015, ha demostrat la seva validesa. En mig any (campanya d’hivern inclosa), no s’ha comprovat cap anomalia funcional i no ha comportat ineficiències en l’assistència i el tractament de patologies. El personal d’infermeria pot fer el mateix que feia abans de l’aprovació del RD que, a més, obre la porta a la prescripció autònoma de fàrmacs de lliure dispensació i de productes sanitaris.

Així doncs, no s’observa la necessitat de crear una norma que pot deixar el personal d’infermeria en situació d’indefensió jurídica. Menys encara si aquest decret català no compta amb la participació i l’aval dels professionals mèdics. La prescripció de fàrmacs de lliure dispensació i d’elements de cura i prevenció formen part de l’àmbit competencial d’infermeria, però els medicaments subjectes a recepta requereixen un diagnòstic que és una competència exclusiva dels metges. Així ho fixa la llei i així ho reconeixen tots els informes jurídics, inclosos els encarregats pel propi col·lectiu d’infermeria.