El Grup de Treball de Violència Masclista de la Societat Catalana de Medicina Familiar i Comunitària (CAMFiC) va presentar al maig el document Abordatge de la violència sexual a l’Atenció Primària, una guia per ajudar als professionals del primer nivell assistencial a atendre les víctimes d’aquest tipus de violència. Davant la manca de protocols sobre aquest àmbit a Catalunya, el grup ha elaborat aquest escrit per proporcionar unes pautes senzilles i ràpides de llegir perquè tots els metges i metgesses disposin de les eines necessàries per detectar i tractar una víctima d’aquest tipus de violència, sense jutjar-la ni culpabilitzar-la.
Metges de Catalunya (MC) ha volgut fer-se ressò d’aquesta guia, la qual considera “indispensable” per a tot el personal facultatiu de l’atenció primària, i ha entrevistat a les metgesses de família Pilar Babi i Carolina Calero, dues de les seves autores, que celebren la recent publicació de la versió en castellà de la guia i la seva pròxima traducció també al francès.
D’on va sorgir la idea d’elaborar aquesta guia?
Carolina: S’ha creat en resposta als dubtes traslladats per les assistents a una jornada sobre l’atenció de la violència sexual que vam organitzar a finals de 2022 des del Grup de Treball de Violència Masclista de la CAMFiC. Ens van traslladar moltes dificultats a les quals havien de fer front per tractar aquest tipus de violència i vam pensar que els hi devíem un document que recollís les respostes a totes aquestes qüestions i que servís per ajudar també a la resta de professionals.
Quines dificultats us heu trobat durant el procés?
Pilar: La principal dificultat ha estat que, malgrat que en els darrers anys s’ha avançat molt en l’abordatge de la violència sexual, aquests progressos tenen una mirada molt hospitalcentrista. S’ha avançat en el tractament de casos amb unes característiques molt concretes, com és el cas de les agressions a la via pública o d’espai privat, però sense una esperable repetibilitat. En canvi, hi ha tot un altre ventall d’agressions que es donen en l’entorn familiar o conegut, que són les més freqüents i les que costen més de detectar. Aquestes sovint tenen unes conseqüències en la salut de la víctima a curt i llarg termini que difícilment es veuen a les urgències de l’hospital, de manera que no existien recomanacions per tractar-les.
L’any 2009 el Departament de Salut va publicar el Protocol per a l'abordatge de la violència masclista en l'àmbit de la salut a Catalunya, però d’això ja fa 15 anys. Què té de diferent el vostre escrit?
Carolina: Efectivament, han passat 15 anys des d’aquest protocol i hi ha hagut molts canvis des d’aleshores que no hi estan recollits. La societat i les lleis han canviat i cal que s’actualitzi. De fet, participo en la revisió del document que s’ha començat a fer recentment, però creiem que el Govern s’hi ha d’implicar més.
Pilar: No obstant això, creiem que era necessari que les professionals de la salut, que som les que tenim els coneixements sobre aquest tema i les que ens trobem cara a cara amb aquestes dones, havíem de donar resposta a aquests dubtes. Per això hem volgut crear un instrument d’ajuda que sigui pràctic i que serveixi de guia per a tots els professionals de l’atenció primària, deixant ben establert i protocol·litzat el que cal fer i el que no en aquestes situacions.
És molt freqüent rebre pacients que siguin o puguin ser víctimes d’aquesta violència?
Carolina: Lamentablement, atenem moltes més víctimes del que probablement es pensa. Tots els professionals de l’atenció primària han rebut o rebran alguna vegada a la seva consulta una pacient víctima d’algun episodi de violència sexual. Per això és tan important que els metges i metgesses disposem de les eines necessàries per enfrontar-nos-hi, ja que aquestes dones poden desenvolupar nombroses patologies a conseqüència d’això.
Quines són aquestes conseqüències?
Carolina: Aquest és un dels punts de la guia que considerem més importants, ja que la violència sexual és un problema de salut pública i les seves conseqüències en la salut de les persones que la pateixen poden ser devastadores. I és que no només n’hi ha sobre la salut física –com és el cas de les malalties de transmissió sexual, embarassos no desitjats, augments del risc d’obesitat, d’hipertensió arterial o de diabetis, entre altres–, sinó que també n’hi ha sobre la salut psicològica –intents de suïcidi, trastorns per estrès posttraumàtic, depressió, ansietat, etc.–.
A la guia també hi ha un apartat dedicat especialment a l’atenció a nenes, nens i adolescents.
Pilar: Sí, ja que tenim una responsabilitat molt important a l’hora d’enfrontar-nos a un menor que ha patit violència sexual, ja que hem de tenir la capacitat de decidir si és prou madur o no per afrontar una situació d’aquest tipus i no tenim el temps suficient per fer aquestes valoracions. Per això, l’objectiu d’aquest apartat del document és posar-ho una mica més fàcil a l’hora de saber com actuar.
Carolina: Exacte. De fet, ha estat una de les majors dificultats, tant per la part mèdica com per la legal, ja que no tenim tanta experiència amb els menors. Ens hem hagut d’informar molt més, però crec que cap document és tan exhaustiu com aquest, i ajuda el professional a perdre la por i a fer-ho més fàcil.
Com és la formació que es dona als professionals sobre l’abordatge de la violència sexual i masclista?
Pilar: La formació en violència masclista és obligada per llei des de l’any 2004 i cada comunitat autònoma ha de gestionar-la. Evidentment, aquesta no és nul·la, però estem molt lluny de què se’n doni la necessària de forma sistemàtica. Per tant, la formació en aquest àmbit varia molt en funció de l’interès que hi tingui cada metge i metgessa, i això és injust per al pacient.
Carolina: Sabem que, en general, els companys i les companyes volen formar-se i que darrerament han anat apareixent bolets formatius sobre aquest tema, però hi ha altres prioritats marcades per Salut. Per tant, creiem que es necessita una estratègia de departament, que es facin formacions específiques i amb més freqüència, desgranant-la en nivells de complexitat i amb una obligatorietat establerta.
Com a metgesses de família, quina ha estat la vostra experiència quant al tractament d’aquests pacients al llarg de la vostra trajectòria professional?
Pilar: És probable que en algun moment no hagi tractat de manera adequada a algun pacient o que no hagi sabut detectar que era víctima de violència sexual, però participar en l’elaboració d’aquesta guia m’ha obert molt els ulls i sé que ara ho faria millor.
Carolina: Jo també estic convençuda que m’hauran passat per alt alguns casos i em sap greu. Ara, després d’haver elaborat la guia, no sé si n’he pogut detectar més o menys, però sí que faig un tractament diferent, sobretot amb la intervenció de què fer i què no fer. He canviat les meves preguntes i respostes, aprofito molt més la primera visita amb la persona, he perdut la por i he deixat de banda molts temes tabús. A més, ara m’he atrevit a traslladar també els meus coneixements a les companyes, i és que això és responsabilitat de totes, per això insisteixo molt a dir que tothom llegeixi la guia i la tingui de referència.
De moment està tenint molt bona rebuda i està arribant a molta gent. Què teniu pensat fer a partir d’ara?
Pilar: Estem molt contentes perquè s’acaba de publicar la versió en castellà i s’està traduint també al francès. La nostra voluntat és mantenir viva aquesta guia i anar-la actualitzant a partir dels canvis que vagin sorgint, així que estarem a l’aguait.
