Qui va ser president de Metges de Catalunya (MC) entre els anys 2004 i 2016, Albert Tomàs, ha mort aquest dijous a l’edat de 72 anys. Llicenciat en Medicina i Cirurgia per la Universitat de Barcelona (UB) i especialista en Anestesiologia i Reanimació, va ser cap del Servei d’Anestesiologia i de la Unitat del Dolor de l’Hospital Comarcal Sant Bernabé de Berga. El Consell Executiu de MC expressa, en nom del sindicat i de tota la seva afiliació, el més profund sentiment de condol als seus familiars, amics i amigues.
Tomàs va accedir a la Presidència de l’organització amb dos objectius ben marcats: enfortir l’entitat i treballar per “recuperar el plaer de fer de metge”, com professava el seu antecessor en el càrrec Lluís Masferrer. Durant el seu mandat, es va esforçar per unir tots els col·lectius mèdics al voltant de MC, “des del diàleg i la participació”.
La seva trajectòria sindical va començar a mitjans dels anys 90 a l’Associació Professional de Facultatius de l’hospital de Berga. L’any 2000 es va afiliar a l’antic Sindicat de Metges de Catalunya (SMC) i, a finals de 2002, va participar activament en la integració d’aquesta organització i la Federació d’Associacions de Metges d’Hospitals de Catalunya (FAMHOC), que va cristal·litzar en el nou sindicat Metges de Catalunya.
Un dels seus primers grans reptes com a president de MC va ser pilotar, al costat de l’aleshores secretari general, Patricio Martínez, la històrica vaga mèdica de 2006, en què una mitjana del 84% dels facultatius i facultatives de la sanitat pública i concertada es va mobilitzar durant set jornades de protesta, repartides al llarg de tres mesos, per rebel·lar-se contra les polítiques del Departament de Salut. “La forta pressió assistencial a la qual estem sotmesos, les càrregues de treball, la superació de la jornada de 48 hores setmanals i la dificultat per conciliar la vida familiar i laboral són algunes de les conseqüències negatives d’un sistema desbordat i mal gestionat”, afirmava en una carta adreçada a l’afiliació per arengar les bases.
Retallades
Dos anys més tard, les conseqüències de la crisi financera global van començar a planar sobre el sistema sanitari català. S’estava gestant una onada de retallades sense precedents i, en una tribuna d’opinió publicada al diari El Punt Avui, Tomàs alertava: “Tornen a ser moments difícils per a la sanitat catalana. El creixement continu de la població, la falta de metges, l’augment de la pressió assistencial i la precarització de les condicions de treball estan generant un fort malestar entre el col·lectiu mèdic i, alhora, un desgast professional negatiu per al sistema. Aquestes circumstàncies perjudiquen els estàndards òptims de qualitat, però l’administració sanitària catalana no fa res per millorar la situació, sinó tot el contrari”.
Afegia que la sanitat s’havia convertit en una “fàbrica de producció de salut”, on la productivitat i l’alta rendibilitat prevalien per sobre de la qualitat. “A més pressió assistencial, menys recursos, menys temps per a l’atenció mèdica, menys temps per a la formació professional, menys reconeixement salarial i menys perspectives de futur”, etzibava.
Boi Ruiz
A finals de 2010, Boi Ruiz va accedir a la Conselleria de Salut per executar un pla d’austeritat draconià. En una primera trobada entre la direcció del sindicat i el conseller, Tomàs demanava al Govern que comptés amb l’opinió del personal facultatiu a l’hora de reordenar el sistema sanitari, amb l’objectiu de superar la crisi sense danyar l’acte mèdic.
“El bombardeig de retallades indiscriminades a què està sotmesa la sanitat catalana, només amb una finalitat econòmica i sense tenir en compte les repercussions en els seus professionals i en la població en general, suposa una mesura arriscada que, ben segur, comportarà un deteriorament global del sistema, amb una precarietat laboral creixent i una pèrdua de qualitat i de serveis irremeiable”, assenyalava en un article publicat a El Periódico a finals de 2011.
En aquest escrit, defensava una reordenació sanitària basada en el territori, l’equitat, la sostenibilitat i l’eficiència, on l’atenció primària fos més resolutiva per tal de descongestionar l’arribada de pacients als hospitals i la xarxa sociosanitària, més solvent per ajudar en el drenatge de pacients ingressats als centres hospitalaris.
De nou, les mobilitzacions mèdiques tornaven al carrer per protestar contra les retallades. “La salut no és una indústria, sinó un servei públic i no sembla que a les patronals els interessi massa les repercussions que tindran les retallades en la qualitat assistencial”, assegurava Tomàs als mitjans de comunicació a la sortida d’una reunió de la Mesa de Salut, òrgan impulsat pel Govern per intentar trobar acords amb els agents socials que minimitzessin els efectes de la tisorada.
Praxi mèdica
A mitjans de novembre de 2011, MC convocava una nova aturada als centres sanitaris públics i concertats per protestar contra les retallades “indiscriminades” de l’executiu català. Tomàs reconeixia que era una vaga difícil d’entendre per als usuaris i difícil d’assumir per a molts professionals que ja havien patit una retallada salarial considerable, però subratllava que l’organització no es podia quedar de braços creuats mentre s’anava “desmantellant” el sistema de salut públic. “Moltes vegades per apagar un foc has de fer un contrafoc”, deia en una entrevista al diari Ara.
Amb tot, apel·lava l’ètica professional del col·lectiu mèdic en l’Assemblea General de Compromissaris del sindicat de 2012: “Se’ns demana que siguem més competitius per fer front a les turbulències de la crisi, però els metges no hem de competir, sinó que hem de ser competents i vetllar per la bona praxi (...). Nosaltres ens devem als pacients i a la feina ben feta”.
Tot i així, augurava una sanitat “malaltissa i gairebé agònica” per culpa de les dràstiques mesures d’austeritat. “No només hem tocat os, sinó que ens hem emportat el periosti”, afirmava en una entrevista a 8tv l’any 2013, a la vegada que reclamava que la professió pogués gestionar “la part que ens toca de la sanitat, perquè som capaços de ser eficients i de gestionar un estalvi sense malmetre la qualitat”.
CESM
En mig d’aquesta crisi sanitària, Tomàs va redoblar el seu compromís amb la professió mèdica i va assumir la Presidència de la Confederación Estatal de Sindicatos Médicos (CESM) entre els anys 2012 i 2016, des de la qual va reclamar un marc laboral únic i compartit per a tots els facultatius i facultatives de l’àmbit europeu.
Precisament, al 2015, va ser elegit vicepresident primer de la Federació Europea de Metges Assalariats (FEMS), amb el propòsit d’elaborar un document de bases a la Comissió Europea que servís per equiparar les condicions laborals del metges europeus, mitjançant l’aplicació de directives d’obligat compliment a tots els països membres. “Es tracta de trobar un mínim comú denominador en matèries bàsiques com la jornada laboral, les guàrdies o la carrera professional i configurar una espècie de conveni europeu”, declarava.
(Notícia ampliada el 20/01/23)
