En un article d’opinió publicat al diari Ara, el secretari general de Metges de Catalunya (MC), Xavier Lleonart, ha radiografiat el model sanitari català, el qual “ha arribat al final del seu camí” després de les retallades i la pandèmia. El responsable sindical ha assenyalat que el sistema de salut, “basat en l’accessibilitat i la universalitat de l’assistència, amb uns estàndards de qualitat molt elevats”, fins ara s’ha sostingut pel sobreesforç dels seus professionals, que “arribava allà on el finançament públic feia curt”.
Però en aquests moments, la sanitat pública viu una “tempesta perfecta”, segons Lleonart, amb un sistema “molt debilitat”, uns professionals “esgotats i desmotivats”, i una població envellida que “cada vegada més, percep la degradació de la sanitat pública que havia conegut”.
La crisi de model s’explica, en gran part, per l’infrafinançament sanitari, apunta Lleonart. Una estratègia de “sanitat low cost” que “no té més recorregut si volem conservar un servei públic essencial i els seus principals actius: la universalitat, l’equitat, la gratuïtat i la qualitat assistencial”. Però també s’explica per la crisi de professionals que pateix el sistema. La jubilació dels facultatius de la generació ‘baby boom’, “abnegada i compromesa, que durant molts anys ha posat per davant la vocació de servei a les seves pròpies condicions laborals”, i el seu recanvi per joves professionals que “no troben el reconeixement ni les oportunitats que desitjarien, adaptades a una cultura laboral que cerca molt més l’equilibri entre la vida personal i la feina”.
Nous fonaments
Per tot això, el secretari general del sindicat mèdic aposta per reconstruir “des de zero”, el model de sanitat pública postpandèmia, “aprenent dels errors i aprofitant també tota l’experiència positiva, que és molta”.
Així, Lleonart estableix quatre fonaments bàsics sobre els quals edificar el nou sistema:
- La sanitat pública no pot tenir la mateixa consideració que una empresa o negoci. La gestió mercantil, el llenguatge de les escoles de negoci i el màrqueting (eficiència, productivitat, cost-benefici, etc.) no poden ser l’únic patró d’avaluació de la qualitat del sistema. No és millor metge qui fa més visites, sinó qui està més al costat dels seus pacients.
- La planificació d’infraestructures i professionals és el pal de paller del sistema. La salut de la població no pot dependre del seu codi postal. No és ètic prescindir d’un recurs assistencial perquè “només fa de mitjana una visita a la nit”, de la mateixa manera que una dotació de bombers no es pot qüestionar perquè “intervé en pocs sinistres”.
- El sistema ha de generar confiança i benestar als seus professionals. Una entitat pública com l’Institut Català de la Salut (ICS) no pot tenir un 60% de la plantilla temporal. L’Administració ha de ser garantista i exemplificant, oferint condicions de treball dignes.
- El finançament del sistema sanitari no ha de dependre de la voluntat política. La necessitat de recursos és objectivable i la necessitat que els professionals estiguin ben reconeguts també ho és. Per retenir el talent cal igualar –o apropar-se molt més– les condicions laborals i retributives que s’ofereixen a l’entorn més immediat.
Finalment, Lleonart qüestiona el pla anunciat pel Departament de Salut que preveu invertir 449 milions d’euros a l’atenció primària entre els anys 2022 i 2024, la major part dels quals destinats a la construcció de 62 nous CAP. “Amb quins professionals s’ompliran aquests equipaments? Aquesta pregunta no es respon i és la més important. D’on sortiran els facultatius que hauran de prestar l’assistència als nous i flamants CAP si no se’n troben per cobrir les places dels centres que ja estan en funcionament?”, es pregunta el mandatari que considera incomprensible un increment de la inversió sanitària que “no comporti una millora substancial de les condicions de treball dels professionals, especialment del personal facultatiu”.
