Amb motiu de la commemoració del 25-N Dia Internacional per a l’Eliminació de la Violència vers les Dones, Metges de Catalunya (MC) entrevista Pilar Babi Rourera, metgessa especialista en medicina familiar i comunitària de l'Equip d’Atenció Primària La Pau de Barcelona. Membre del grup “Core” de la gerència de l’Institut Català de la Salut (ICS) contra la violència masclista i del Grup de Violència Masclista i Atenció Primària de Salut de la Societat Catalana de Medicina Familiar i Comunitària (CAMFiC), Babi és una de les referents del sistema sanitari en la lluita contra la violència vers les dones.
Com s’aborda des de la primària l’atenció a la salut de les dones en situació de violència masclista?
S’hauria d’abordar com qualsevol altra situació que comporta problemes de salut per a les persones. La violència masclista, en qualsevol de les seves formes, afecta el 25% de les dones, segons les dades de la Macroenquesta de Violència contra la Dona de l’any 2019 feta pel Ministeri de Sanitat. Per tant, és una situació prevalent perquè una de cada quatre dones que arribaran a la consulta estaran patint o hauran patit alguna forma de violència. Per això, tots els professionals han d’estar preparats i formats com ho fan per a qualsevol altra malaltia o condicionant de salut.
Els efectes sobre la salut són sempre observables?
Si el professional està ben format hi ha formes de valorar els indicis de que la pacient pateix problemes derivats d’una situació de violència. L’entrevista clínica és fonamental. Parlar i escoltar. Fer les preguntes adequades i transmetre seguretat i confiança. Afortunadament, els estudis demostren que les víctimes confien en els professionals del sistema de salut.
Com es fa l’aproximació a la víctima quan hi ha la sospita d’un cas?
Hi ha diferents maneres. Una d’elles és la detecció sistemàtica. Per exemple, a casa nostra s’està utilitzant en el seguiment de l’embaràs. Sabem que en la gestació s’incrementa i agreuja la violència masclista, per tant, està justificat fer una detecció sistemàtica. Les llevadores i ginecòlogues pregunten a les dones a través d’un qüestionari anomenat PVS -validat per la Dra. Lluïsa Garcia Esteve- i està donant bons resultats. També hi ha estudis que advoquen per una detecció universal, és a dir, demanar a totes les dones si pateixen o han patit aquesta situació. Es justifica per la prevalença, però té algunes dificultats. Una estratègia potser més eficient és preguntar a través de les conseqüències per a la salut o la patologia associada a la violència masclista. Per exemple, preguntar si estàs valorant una depressió, un trastorn per dolor o una mala evolució de la patologia crònica. La llista, és clar, és molt més llarga.
Els professionals del sistema sanitari estan ben formats per abordar la violència masclista?
Encara forma part de l’interès personal i les inquietuds de cada professional. No hi ha una formació específica i sistemàtica que ofereixi l’Administració. I la formació en aquest àmbit a nivell de Grau de Medicina no està establerta i depèn de cada docent si ho aborda o no. Els professionals han de ser conscients que han d’estar preparats, no poden pensar que això no va amb ells. De la mateixa manera que es formen per tenir coneixements generalistes de diferents especialitats, s’han de preparar per saber com actuar davant la violència masclista, perquè és sistèmica. L’Administració també ha d’oferir més recursos. No és comprensible que el programa d’història clínica inclogui, encertadament, un bàner que orienta els professionals en cas de sol·licitud de la prestació de l’eutanàsia per part d’un pacient, i, en canvi, aquest bàner no existeixi per a la violència masclista.
Percep diferències en l’interès per la formació en funció de si són metges o metgesses?
Sí, aquest biaix existeix. Hi ha homes que creuen que la violència contra les dones és encara una qüestió de dones, que no forma part del seu àmbit de treball, del seu entorn.
Seria partidària d’establir una subespecialització en violència masclista?
És un gran debat, però penso que crear aquesta subespecialització seria com encotillar-la i, si alguna cosa sabem, és que la violència masclista està incrustada en el conjunt de la societat. Així doncs, tots els professionals, de tots els àmbits i especialitats, han d’estar preparats.
S’ha avançat per evitar l’efecte de la piscina buida? Els protocols, circuits, tràmits i processos són més àgils i senzills per no situar la càrrega en la víctima?
S’ha avançat, però encara queda camí per recórrer. Ho explica molt bé la Carme Vidal Estruel: “Si tu vols que algú es tiri a la piscina, omple primer la piscina, però si la piscina no està plena, fes el possible perquè ningú no s’hi tiri”. No podem convidar a la detecció i que després els recursos siguin molt minsos, perquè costa molt fer el pas endavant. Sobre aquesta qüestió, recomano molt la visualització del curtmetratge “La última gota”, realitzat pel col·lectiu feminista Las Tejedoras. En clau d’humor fan una denúncia tant del laberint administratiu, com de la càrrega de culpa que molt sovint se situa en la víctima.
La Última Gota from Las Tejedoras on Vimeo.
Com es gestiona la seguretat davant l’agressor?
No es gestiona. Sembla mentida que ens trobem al 2021, que tenim una llei contra la violència de gènere des de l’any 2004, una altra d’àmbit català des de l’any 2008, revisada el 2020, i ens trobem en situacions potencialment perilloses. Per exemple, si un metge o metgessa fa un informe de lesions que forma part d’un procediment judicial i que l’acusat veu, en el document hi consta el nom i cognoms del professional que ha atès la víctima. Un policia, en canvi, posa el seu número de placa, que no és identificable a primera vista. Això s’ha demanat a l’Administració, però fins ara no s’hi ha fet res. És greu perquè el nostre nom també hi és a porta de la consulta, que està sempre oberta. A més, moltes vegades els agressors també són pacients nostres i els hem d’atendre. Es donen casos d’imposicions judicials d’ordres d’allunyament que no se’ns notifiquen i no podem sol·licitar el canvi de metge per a la persona denunciada.
La por, l’estigma i la vergonya són encara unes barreres importants?
Sí, encara ho són. Un altre canvi que demanem a l’Administració és que a la història clínica, quan registrem un cas de violència masclista, es faci amb un codi numèric. Ara surt un avís textual, gran i en color vermell. Cal tenir en compte que moltes vegades les víctimes o els seus acompanyants veuen la pantalla dels professionals que els atenen, i no és positiu que tinguin aquesta informació, que, a més, és estrictament confidencial.
Des de la seva experiència, la violència masclista es pot perfilar o forma part del substrat cultural i social del patriarcat?
Forma part de l’estructura de la nostra societat. No té res a veure amb la classe social o el nivell de formació. Hem de pensar que els agressors, fora de l’àmbit de la parella, tenen conductes normalitzades i són persones que es relacionen sense problemes en els seus entorns socials i laborals. Altra qüestió és que, si hi ha altres eixos de discriminació, el patiment i les dificultats poden ser més grans.
Com ha afectat la pandèmia a la detecció i actuació davant els casos de violència masclista en l’atenció primària?
Ha afectat molt, de la mateixa manera que ha afectat al diagnòstic de tota la patologia no Covid. En els casos de violència masclista, a més, les víctimes han hagut de confinar-se amb els seus agressors. Ara, els serveis socials estan veient un increment de casos que supera els de l’any 2019.
És un risc que aquests casos es tractin com a patologies relacionades amb la salut mental postpandèmia i no com a violència masclista?
Efectivament, aquest és un risc real. Per aquest motiu cal insistir molt en la formació dels professionals, en el treball en equip i en compartir les situacions més difícils amb els referents de violència masclista i els recursos especialitzats. Atendre la violència masclista des del sistema de salut no vol dir medicalitzar les dones que la pateixen.
