Catalunya té vuit milions d’habitants, però el sistema sanitari segueix dimensionat per als famosos sis milions de l’any 1987. Aquesta és la reflexió que ha compartit el secretari general de Metges de Catalunya (MC), Xavier Lleonart, en un article d’opinió publicat aquest dimecres a La Vanguardia. “És evident que l’infrafinançament ofega el nostre sistema i és la causa última de les llistes d'espera, els problemes d'accessibilitat o el dèficit de personal sanitari, entre d'altres. Podem fer allò que podem pagar, però hem de fer el que hem dit que faríem i el que fins ara sempre hem fet, tingui el cost que tingui”, ha assegurat.
Així, la sanitat del sis milions d’habitants va haver de fer front a les retallades i a la pandèmia. Segons el responsable sindical, l’emergència sanitària va donar un cert marge de maniobra econòmic gràcies als fons europeus, que entre 2020 i 2023 van proporcionar liquiditat al sistema, tot i que “massa sovint ha servit per a poca cosa més que per equilibrar uns comptes extraordinàriament danyats”.
És per això que Lleonart ha reclamat “despertar del miratge que suposa generar, any rere any, entre 3.000 i 5.000 milions d'euros de deute públic, la diferència entre el pressupost oficial del Departament de Salut i la despesa real de la mateixa conselleria”. En aquest sentit, ha recordat que el pressupost no aprovat per a l'any 2024 tampoc se situava al nivell de la despesa executada l'any 2023, sinó 2.400 milions per sota d’aquesta.
Amb una insuficiència pressupostària cronificada, “polítics i gestors utilitzen les seves arts economicistes perquè amb un 75% de la plantilla de professionals es puguin cobrir el 110% de les necessitats assistencials de la població. És a dir, l’explotació laboral de tota la vida”. Perquè la salut, ha afegit, se segueix valorant com a despesa, però no com a inversió.
La procedència dels recursos addicionals que requereix el sistema sanitari català “és la tasca que encomanem els nostres polítics” amb l’objectiu de “gestionar els recursos comuns amb equitat, justícia social, transparència i eficiència”. Sigui com sigui, “com a societat madura i responsable que visualitza un horitzó de futur compartit, hauríem de ser capaços de consensuar i objectivar que, si volem conservar un mínim estat del benestar, amb uns estàndards dignes de qualitat, els recursos actuals són del tot insuficients”.
