Des del passat 14 de juny, Metges de Catalunya (MC) compta amb una nova direcció. Dels sis càrrecs que formen la junta sindical actual, cinc els ocupen persones que mai havien format part de la cúpula de l’organització. Així, es tracta d’una direcció renovada i rejovenida, paritària en homes i dones, i equilibrada en la representació dels diferents sectors de la sanitat pública i concertada.
El sindicat mèdic vol que aquesta nova etapa sigui també la de la implantació d’un nou model de governança i d’estratègia d’actuació sindical. Pel que fa al govern intern i la forma d’exercir-lo, els actuals mandataris advoquen per una direcció col·legiada i transversal, que incorpori la veu i la voluntat dels sectors professionals i les assembles territorials en què s’estructura l’organització, perquè la necessària pluralitat interna es transformi en decisions i plantejaments unívocs que enforteixin la institució davant els seus interlocutors.
De la mateixa manera, avui dia cap organització amb projecció pública es pot entendre sense transparència i dinàmiques operatives escrupolosament democràtiques. En aquest sentit, el sindicat es dotarà dels mecanismes de participació i de les solucions tecnològiques necessàries per obrir-se de bat a bat als seus afiliats.
Respecte a la vessant estratègica, MC vol obrir un cicle de negociacions amb l’Administració i la resta d’agents de l’àmbit sanitari amb l’objectiu de trobar fórmules d’acord que permetin establir una relació win-win. El sindicat segueix reivindicant el conveni mèdic com el millor instrument per fer tangible aquest marc d’entesa bilateral que, per a les institucions públiques i les empreses sanitàries, s’ha de visibilitzar com una aliança en pro de l’eficiència i la qualitat del sistema públic de salut, de la mà dels professionals que millor el coneixen i més solucions de sostenibilitat poden aportar. Mentre que els facultatius han de sentir-se reconeguts i respectats en un pacte que plasmi la singularitat del col·lectiu mèdic, sense que això hagi de suposar cap perjudici per als legítims drets de la resta de professions sanitàries.
Però la prioritat immediata passa per la recuperació de tot allò que la crisi s’endugué. Els copets a l’esquena i els afalacs de polítics i gestors respecte a l’“esforç fet pels treballadors de la salut”, s’agraeixen i reconforten, però, seguint el mateix tractament aplicat per fer front a les dificultats econòmiques, ara convé austeritat en les paraules i generositat en els fets.
La inestabilitat i la precarietat laboral de molts facultatius (especialment dels joves), la insuficiència de les plantilles i els sous retallats, no poden ser la moneda de canvi de la sostenibilitat del nostre sistema. La qualitat i els bons resultats de la sanitat catalana no poden lligar-se a la tensió d’un col·lectiu que rendeix més i millor que els seus homòlegs forans, però que són pitjor tractats i retribuïts.
Si ara i en el futur volem seguir tenint la millor sanitat, amb els millors metges, la millora de les condicions en què s’exerceix la professió mèdica a Catalunya és indefugible.
