Totes i tots som plenament conscients que el sistema sanitari públic, tal com el coneixem, està en crisi. El que potser no tenim tan interioritzat és que, d’un temps ençà, s’està qüestionant el paper dels professionals mèdics a la mateixa estructura del sistema. I aquest qüestionament s’està duent a terme en diversos eixos i per part de diferents actors. D’una banda, és qüestiona si cal que sigui el personal facultatiu qui necessàriament faci determinats actes assistencials que feia fins ara (sedacions, actuacions en medicina d’emergències, etc.), i de l’altra, es posa en dubte si la presència de facultatives i facultatius és imprescindible en determinats dispositius, com els Punts d’Atenció Continuada (PAC) o les ambulàncies del Servei d’Emergències Mèdiques (SEM). O si cal que s’ocupin d’atendre les patologies suposadament menors als serveis d’Urgències hospitalàries. En definitiva, es qüestiona si el professional mèdic ha de seguir sent el referent primordial per al diagnòstic i tractament dels problemes de salut de la població.
Mentre això passa, els metges i metgesses conserven la responsabilitat jurídica i les conseqüències legals de totes les actuacions, també d’aquelles de les quals se’ls exclou. És a dir, han de validar o supervisar actes assistencials, fins i tot prescripcions farmacològiques, en què sovint ni tan sols veuen físicament els pacients. Perquè l’única clau és la cobertura legalment necessària: comptar amb uns pocs professionals que, amb la seva titulació i amb la llei a la mà, poden donar cobertura jurídica a la resta de professionals que, sense aquesta salvaguarda, no podrien fer el que fan.
Aquest camí i aquesta estratègia destinada a reduir i fer cada vegada més prescindible la figura del metge, avança inexorablement, i sovint ho fa amb la col·laboració indispensable dels mateixos facultatius. Fins quan ho permetrem és la pregunta que ens hem de fer. Fins quan donarem cobertura a altres professionals perquè facin la nostra feina? Fins quan validarem prescripcions o informes de pacients que no hem vist? Fins quan acceptarem, com a mal menor, la nostra substitució com a professionals per aconseguir una suposada reducció de la sobrecàrrega de treball?
Bona part del nostre futur en el sistema dependrà (i depèn) d’allò que tolerem. L’única forma de defensar les nostres competències és no cedir-les, i encara menys permetre que algú altre les assumeixi en nom nostre.
Si volem que ens respectin i reconeguin la nostra vàlua professional, no podem mirar cap a un altre costat.
