Amb la tardana, però finalment aconseguida, constitució del Govern de la Generalitat i l’inesperat i sorprenent relleu en l’executiu espanyol, les últimes setmanes han donat pas a una glopada d’aire fresc des del món de la política. Dues notícies que obren una petita escletxa de llum i esperança sobre una societat aclaparada per una devastadora i llarguíssima crisi financera, les conseqüències de la qual han deixat molt malmès l’estat del benestar, especialment pel que fa referència a la sanitat.
A Catalunya, s’ha donat la benvinguda a la nova consellera de Salut, Alba Vergés, a qui la professió mèdica li reclama que planifiqui un itinerari de recuperació real i creïble, posant tot el seu interès i la seva capacitat política en obtenir el finançament necessari per redreçar la deficient situació del sistema sanitari públic. Cal que l’exquisida sensibilitat social manifestada per Vergés en arribar a la conselleria es tradueixi en recursos, sense els quals no es podrà posar al dia el desfasament tecnològic actual, imprescindible per oferir les màximes garanties als ciutadans, ni es podrà disminuir les llistes d’espera, ni tampoc normalitzar les urgències hospitalàries o reduir les càrregues de treball en l’atenció primària, per no parlar d’acabar amb l’anòmala conjuntura que afecta els professionals de la medicina de la sanitat catalana, capdavanters a Europa en resultats de salut, però a la cua en compensació econòmica.
En definitiva, el col·lectiu mèdic li demana que el pressupost de Salut augmenti, com a mínim, en el mateix percentatge que ho faci el pressupost global de la Generalitat i no per sota, com ha ocorregut darrerament. Això no pot tornar a passar, perquè aquest sistema de salut, bastit amb l’esforç de tots els treballadors de la salut i del qual la societat n’està tan orgullosa, no resistirà el deteriorament progressiu que pateix. Fins ara, els professionals ho han donat tot, però estan al límit de defallir i es corre el risc que la situació esclati d’una manera brusca.
Pel que fa a la nova ministra de Sanitat, Carmen Montón, els primers senyals que arriben des de Madrid són positius, si més no, pel plantejament que fa de recuperar la universalitat sanitària i repensar el copagament farmacèutic, propòsits també amb una forta càrrega social. Però no es pot oblidar que el panorama de la sanitat espanyola no difereix massa del de la sanitat catalana i el perill d’un enfonsament del sistema és molt alt.
Per tant, és imprescindible que els dirigents polítics abandonin ràpidament i definitiva les frases políticament correctes i les tradueixin en fets. Davant d’aquests dos nous escenaris, s'obre l’oportunitat de començar a millorar el sistema sanitari públic i posar la proa en direcció a Europa, pel que fa a les condicions de treball tant des del punt de vista professional com laboral. No es pot desaprofitar l’ocasió ni malmetre la petita llum que tothom vol veure, arran dels recents canvis polítics.
