De lloable cal qualificar l’encàrrec que va aprovar el Parlament de Catalunya, ara fa un any, per instar el Govern a elaborar un document de bases per al futur Pacte Nacional de la Salut per a la sostenibilitat, la qualitat i la igualtat del sistema sanitari públic i universal. Era el 28 de febrer de 2013, quan la cambra legislativa va aprovar una moció d’ERC, amb 91 vots a favor, 24 en contra i 13 abstencions, que demanava a l’executiu català tenir enllestit en sis mesos un text, sobre el qual poder edificar el nou model sanitari i, alhora, blindar la sanitat del combat polític diari.
Tres mesos més tard, el Govern va acordar crear un espai de diàleg (la comissió redactora del document de bases) amb l’objectiu d’impulsar i promoure un ampli consens polític i social per a un sistema sanitari públic i universal. Una fita potser massa ambiciosa, tenint en compte la disparitat de veus que hi han participat: els portaveus de la Comissió de Salut parlamentària i els representants de totes les institucions que formen part del Consell Català de la Salut, és a dir, sindicats, entitats científiques, corporacions professionals sanitàries, organitzacions d’usuaris, patronals, universitats i ajuntaments.
El malestar que ha generat la política de retallades tampoc no ha facilitat els treballs de la comissió durant les 14 sessions que ha celebrat. En aquest trajecte, algunes formacions polítiques i organitzacions sindicals no han sabut abstreure’s de la conjuntura política del moment i han abandonat el vaixell abans d’arribar a port, en un gest més orientat a desgastar el Govern que no pas a exterioritzar les desavinences amb un text que encara estava en procés d’elaboració.
No obstant això, la comissió ha pogut tancar un document excessivament genèric, imprecís i poc madurat que tolera múltiples interpretacions. Precisament, aquesta calculada ambigüitat, sumada a la sensació de maltractament i de recel del col·lectiu mèdic vers la política sanitària del Govern, ha acabat modelant el “no” de Metges de Catalunya (MC) a l’acord de bases.
Un “no” perquè la sanitat del futur que proposa el document no supera els errors del passat i perpetua les deficiències actuals del sistema, com la hipertròfia gerencial i de comandaments que consumeixen uns recursos imprescindibles per a l’assistència.
Un “no” perquè manté l’atomització dels centres de decisió de la política sanitària que ha consentit corrupteles i malbarataments de diner públic, i que ha propiciat la sobredotació d’equipaments més vinculats als capricis polítics locals que a les necessitats reals del país.
Un “no” perquè s’oblida de simplificar l’estructura sanitària, a partir de la fusió de les empreses públiques adscrites al Servei Català de la Salut (CatSalut).
Un “no” perquè desaprofita l’ocasió de separar (a la pràctica) la provisió de la compra de serveis i avala el CatSalut com a ens garant de les prestacions sanitàries públiques i distribuïdor de recursos i, simultàniament, com a entitat gestora que s’autocompra més del 80% d’aquests recursos.
Un “no” perquè dissenya un model sanitari low cost basat en la transferència de competències mèdiques a altres professionals de la salut i, consegüentment, en la devaluació del paper protagonista del metge en l’assistència.
Un “no” perquè defuig de cap compromís de millora salarial i de condicions de treball per als metge i manté un model assistencial que fonamenta la seva sostenibilitat en els salaris mèdics més baixos d’Europa.
Un “no” perquè no aborda la necessitat peremptòria d’implantar un conveni mèdic que reconegui l’especificitat laboral i professional dels metges en el sistema, i incrementi la seva participació en tots els nivells de la gestió sanitària.
Malauradament, s’ha perdut una bona oportunitat perquè la sanitat catalana del futur sigui debatuda en el Parlament, amb un consens previ de tots els agents socials, professionals i acadèmics vinculats al món de la salut.
Però en aquest punt, sorgeix el dubte de si realment el Govern tenia la voluntat política de tirar endavant aquest acord, atès que, mentre es produïa el debat al si de la comissió, l’executiu aprovava projectes que de facto són autèntiques reformes del sistema sanitari.
