Fa poc més d’un any, des d’aquest mateix espai de reflexió, qüestionàvem si ens mereixem o no l’etiqueta de ‘privilegiats’ que sovint ens sentim a dir com a col·lectiu professional. Una consideració que, per part de qui l’expressa, es fonamenta en les retribucions superiors -que no elevades- del personal mèdic respecte d’altres professionals sanitaris, que, com si es tractés del 'pecat original', invaliden, minimitzen o deixen en un segon pla les reivindicacions dels facultatius.
No insistirem en donar resposta als que encara utilitzen aquest clixé per menystenir el col·lectiu mèdic, en general, i la nostra tasca com els seus representants sindicals, en particular. És un acte de vulgar demagògia que només busca amagar les pròpies ineptituds per mitjà de la construcció d’un (fals) enemic: el pèrfid metge elitista, classista i insolidari. Una imatge vuitcentista allunyada de tota realitat.
No obstant això, és interessant abundar en el concepte de 'privilegi'. Fa pocs dies, la nostra organització rebia una sentència del jutjat del contenciós administratiu que desestimava el recurs de Metges de Catalunya (MC) contra l’assignació directa d’un representant a CCOO i un altre a UGT a la Mesa Sectorial de Negociació de Sanitat de l’Institut Català de la Salut (ICS). El tribunal considera ajustat a dret el fet que, dels 15 llocs de representació sindical de la Mesa, dos es reservin per als anomenats "sindicats més representatius", mentre els altres 13 llocs es reparteixen entre les organitzacions que obtenen més d’un 10% de suport en les eleccions sindicals.
El jutge conclou que de l’ordenament jurídic espanyol es desprèn la voluntat del legislador de "privilegiar" les organitzacions sindicals més representatives a nivell estatal i autonòmic, perquè "els assegura la participació en les meses sectorials de negociació amb independència que hagin obtingut o no un 10% de representació en les eleccions sectorials". A més, nega que aquesta assignació directa de representants sigui contrària als drets de llibertat sindical i igualtat, sinó que es fa, argumenta, per garantir la presència dels interessos generals dels treballadors en cada àmbit d’actuació, "disminuint els efectes d’una possible atomització sindical".
La llei és la llei i aquestes són les regles del joc. Però no deixa de ser irònic que aquells que ens retreuen suposats privilegis per formar part d’una determinada categoria professional gaudeixin de prebendes i tractes de favor impossibles de justificar en una societat plural i democràtica.
Així, amb aquesta voluntat "privilegiar" els sindicats dits més representatius, les majories sindicals en els òrgans de representació esdevenen polítiques i no sobiranes. En el cas de la Mesa Sectorial de Negociació de Sanitat de l’ICS, les dues formacions que la llei considera majoritàries es troben sobrerepresentades i el seu pes en les negociacions és superior al que els hi correspondria si el repartiment de representants fos proporcional als resultats obtinguts en les eleccions sindicals.
Però els privilegiats són uns altres. Encara que l’últim Pacte sobre Drets Sindicals en l’àmbit de l’Administració de la Generalitat de Catalunya, signat el 29 de juny de 2015, atorgui a les mateixes dues formacions 61 dels 92 alliberats sindicals institucionals i la resta es reparteixin entre cinc organitzacions, els privilegiats són uns altres.
Malgrat tot, els privilegis acostumen a tenir un preu. Aquestes organitzacions més representatives, que són generosament representades, subvencionades i alliberades, també han estat les més representatives a l’hora d’aprovar retallades, acordar expedients de regulació d’ocupació (ERO) i signar convenis col·lectius absolutament regressius per als treballadors.
El preu és la llibertat.
