En només tres mesos, hem passat d’inaugurar nous equipaments de salut, a culpar la sanitat pública dels números vermells de la Generalitat de Catalunya. De tallar cintes, a retallar despesa sanitària.
Les afirmacions d’alguns consellers del nou Govern acusant el sistema sanitari del deute actual no són ni exactes ni justes. És que potser el desplegament dels Mossos d’Esquadra, la sisena hora en l’educació primària o el desdoblament de carreteres estrenades fa només una dècada no han contribuït a engrandir el dèficit públic?
Ningú no pot posar en dubte la qualitat de la sanitat catalana, la més ben valorada de l’Estat. L’excel·lència del nostre model de salut s’ha aconseguit gràcies al sobreesforç dels seus professionals que, malgrat les deficiències del sistema i la falta d’inversió, han pogut sostenir un servei d’alta qualitat.
Si ara la resposta a una sostenibilitat fràgil passa per retallar el pressupost sanitari, correm el risc de perdre qualitat assistencial i aquesta pèrdua podrem trigar vàries generacions a recuperar-la.
Tenim un sistema hipertrofiat, excessivament burocratitzat, amb un entramat administratiu i empresarial molt embullat, on la veu del metge no té espai per ser escoltada. Cal reorganitzar el sistema, però s’ha de fer amb un full de ruta clar que identifiqui les necessitats sanitàries a mig i a llarg termini, sense interferències partidistes o electoralistes.
És l’hora del seny, d’actuar amb calma i de comptar amb la participació del metge –l’agent imprescindible per executar la planificació sanitària– perquè les generacions futures puguin heretar la sanitat de què ara gaudim.
