La sanitat catalana viu una situació d’excepcionalitat. Assetjada per la crisi econòmica, intenta sobreviure a cop de retallades: menys recursos econòmics i humans per mantenir una qualitat assistencial molt valorada en fòrums internacionals. Tota una paradoxa.
Les mesures urgents de contenció de la despesa i de reducció del dèficit públic, aprovades pel Govern de la Generalitat a finals de maig, han rebaixat el salari del metge i, alhora, han accentuat les carències de personal, ja que l’Administració sanitària ha decidit restringir les ampliacions de plantilla, no cobrir les places vacants i només cobrir la meitat de les jubilacions.
Aquesta no sembla la millor fórmula per afrontar l’actual crisi del sector sanitari, que és més estructural que no pas conjuntural. Les situacions excepcionals requereixen de respostes excepcionals i aquesta no ho és.
Cal exigir al Govern una rectificació de les polítiques sanitàries per no agreujar el caos en el qual està immersa la sanitat catalana i del qual el metge no n’és responsable. Necessitem un compromís polític rotund per la sostenibilitat del sistema i un nou espai per a la negociació mèdica.
Ja no hi ha excuses per iniciar el tractament. El diagnòstic està fet i actualitzat: informes Vilardell, estudis del Consell de la Professió Mèdica de Catalunya i anàlisis de la demografia mèdica. És el moment de demostrar la valentia política i aplicar aquelles mesures extraordinàries que esmenin els errors comesos.
Els metges ja hem fet els deures i amb el nostre sobreesforç hem preservat la qualitat assistencial, malgrat les greus insuficiències del sistema. Ara, la classe política ha de moure fitxa.
