El proper mes de juliol es commemora el 25è aniversari de la Llei d’Ordenació Sanitària de Catalunya (LOSC) aprovada el 9 de juliol de 1990. Per mitjà d’aquesta norma s’ha configurat el model sanitari català, amb un disseny propi i diferent del de la resta de l’Estat espanyol. Per ara, ni l’administració catalana ni les institucions sanitàries s’estan fent ressò d’aquest quart de segle de desenvolupament del sistema català de salut.
La LOSC va permetre incorporar a la gestió del sistema sanitari públic els recursos propis de l’Administració -el 1983 s’havia creat l’Institut Català de la Salut (ICS) per transferència del Instituto Nacional de la Salud (INSALUD)- i tota una xarxa d’institucions sanitàries de titularitat municipal i d’entitats, la majoria de les quals sense ànim de lucre, que eren un reflex de la inquietud associativa de la societat catalana i de l’activitat altruista de diferents organitzacions religioses arrelades al país.
Aprofitar aquesta xarxa preexistent per teixir un servei públic de salut va possibilitar que el sistema fos immediatament operatiu. La insuficient xarxa hospitalària transferida per l’Estat hauria fet necessari construir infraestructures sanitàries, però gràcies a la integració d’aquesta xarxa es va poder atendre la creixent demanda assistencial sense fer grans inversions per part de la Generalitat.
Amb el temps, la xarxa d’entitats sanitàries d’ús públic ha anat creixent i ha incorporat ens de nova creació. La pròpia Generalitat ha creat noves empreses públiques, mentre l’ICS s’ha mantingut estancat. Fins i tot quan la llei de 2007 (Llei 8/2007 de l'Institut Català de la Salut) facultava la Generalitat a reconvertir l’ICS en una empresa pública, es va seguir potenciant la creació de noves entitats i consorcis de forma dispersa, sense unitat de comandament.
Paral·lelament, consistoris i institucions d’àmbit local, han creat, amb finançament públic, nous centres sanitaris. El creixement de la xarxa s’ha fet, però, sense una planificació rigorosa. La construcció d’infraestructures sovint ha respost més als interessos polítics locals que a les necessitats assistencials. Així ens trobem que mentre la necessitat de llits ha baixat des de 1992 (20.000 llits d’aguts front els 13.000 actuals) el nombre d’hospitals no ha parat de créixer.
Societats municipals
En aquests 25 anys també han proliferat les societats instrumentals municipals creades per gestionar serveis que, en principi, correspondrien als ajuntaments però que s’externalitzen, i també serveis que són responsabilitat d’altres administracions com l’assistència sanitària. En alguns municipis les societats s’han unit donant lloc a entitats que a la pràctica acaben gestionant la major part del pressupost municipal.
Aquesta manera de proveir serveis municipals, inclosos els de salut, consistent en deixar-los en mans d’empreses a canvi de col·locar regidors en els seus consells d’administració, continua creixent més enllà dels municipis, de la comarca i fins i tot de la pròpia comunitat autònoma.
En l’àmbit sanitari, moltes d’aquestes empreses públiques s’han associat per crear patronals. Actuen com a mitjanceres entre els treballadors i els titulars de l’empresa (en la major part dels casos la pròpia Generalitat) i no només això, les patronals també creen les seves empreses nascudes per oferir serveis a les pròpies associades que acaben com a concessionàries de serveis d’assistència i gestió sanitària.
La complexitat organitzativa i d’interrelació d’aquesta xarxa d’empreses i les dificultats per controlar-les han estat motiu d’anàlisi de la Sindicatura de Comptes que ha emès un informe en què es conclou que el model de gestió sanitària de l’ICS és menys vulnerable a les corrupteles i a les irregularitats que la Sindicatura defineix com a habituals en les empreses públiques i els consorcis.
Els escàndols de corrupció vinculats a les empreses concertades sorgides a l’empara de la LOSC recomanen la revisió en profunditat del model sanitari català. El cas Innova, separat en sis peces judicials, amb prop de 50 imputats, entre ells dos exdirectors del Servei Català de la Salut (CatSalut), obliga el poder legislatiu a elaborar noves reglamentacions que evitin les actuacions delictives i dificultin les irregularitats denunciades per la Sindicatura de Comptes.
Mentre això no passi, sembla poc prudent tirar endavant iniciatives que reforcin aquestes estructures, o que en creïn de noves, com el consorci sanitari de Lleida, en detriment de l’Administració pública i tots els seus sistemes de supervisió, inspecció i intervenció. La gestió pública potser és més feixuga, però també és incomparablement més transparent i molt més controlable.
Per altra banda, no hi ha cap evidència que demostri uns millors resultats assistencials amb la modalitat de concessió externa dels serveis. L’objectiu, per tant, hauria de ser que l’Administració pública sigui més àgil i menys burocràtica, en comptes de voler substituir-la per entitats de més fàcil gestió però de molt més difícil control.
