El decret llei 16/2012 de mesures urgents per garantir la sostenibilitat del Sistema Nacional de Salut (SNS), que va aprovar el govern espanyol l’any 2012 amb l’objectiu de reduir la despesa sanitària en 7.000 milions d’euros, va mutilar el dret a l’assistència als immigrants en situació irregular. En concret, la norma va establir que els estrangers “no registrats ni autoritzats com a residents” a l’Estat espanyol només tenen garantida l’assistència si són menors de 18 anys. En canvi, les persones adultes sense papers tan sols poden rebre atenció sanitària en casos d’urgència per malaltia greu, accident, embaràs, part i postpart.
Des d’aleshores, diverses comunitats autònomes estan fent esforços per neutralitzar el que consideren una mesura regressiva i poder recuperar, així, la universalització de la sanitat en els seus respectius territoris. El País Basc, Navarra, Extremadura, la Comunitat Valenciana, Cantàbria, Aragó, les Illes Balears i Catalunya encapçalen aquesta revolta pel dret universal a la salut que ja ha topat, però, amb la maça del Tribunal Constitucional (TC). La darrera que rebrà, amb tota probabilitat, el revés jurisdiccional d’aquest òrgan col·legiat serà Catalunya, després que el govern espanyol hagi pres la decisió d’interposar un recurs d’inconstitucionalitat contra la llei d’universalització de l’assistència sanitària catalana, aprovada al Parlament l’estiu passat.
Per a Metges de Catalunya (MC), la persistència en aquesta exclusió sanitària és un greu error, tant des d’un punt de vista ètic com sanitari. Des del punt de vista ètic, perquè l’Estat espanyol va ratificar el Pacte Internacional de Drets Econòmics, Socials i Culturals de les Nacions Unides, com a part de la Carta Internacional de Drets Humans, que l’obliga a adoptar les mesures necessàries per assegurar a tots els individus l’“assistència mèdica i els serveis mèdics en cas de malaltia”.
Ara bé, les sentències recents del TC, que han tombat les lleis i normes autonòmiques garants de la universalitat de l’assistència sanitària, desatenen les obligacions d’Estat en matèria de drets humans internacionals i abandonen la doctrina assumida pel mateix tribunal en la seva interlocutòria 239/2012, on s’afirma que “el dret a la salut (...), així com la conveniència d’evitar riscos per a la salut del conjunt de la societat posseeixen una importància singular en el marc constitucional, que no pot veure’s desvirtuada per la mera consideració d’un eventual estalvi econòmic que no ha pogut ser concretat”.
D’altra banda, des del punt de vista sanitari, el primer perill de l’exclusió és que es trenquin les barreres epidemiològiques amb malalties infeccioses com la sida o la tuberculosi, amb el consegüent perjudici social i econòmic, mentre que la integració total de la població immigrant (i també la dels col·lectius més vulnerables) en l’estructura sanitària racionalitzaria la despesa en salut, ja que evitaria el cost addicional que suposa l’ús freqüent de les urgències hospitalàries per part d’aquestes persones excloses del sistema, les quals tenen vetat l’accés a la xarxa d’assistència primària. Per tant, ningú pot posar en dubte que l’atenció preventiva és molt més eficient que la greu i que, a la llarga, repercuteix en un major estalvi de la despesa sanitària.
Així, doncs, és indispensable que el sistema sanitari públic recuperi el principi d’universalitat, tant per raons de justícia social com per motius de protecció de la salut pública.
